Els secrets de la cuina

La taula de tan ben parada fa entrar gana. No s’hi troba a faltar de res: plats, gots, ganivets, forquilles, culleres i una gerra plena d’aigua.

¿No hi ha ningú?

El llum de la làmpada blanca del sostre enfoca els plats buits i un davantal oblidat s’abraça a una de les boniques cadires de fusta d’avet.

Dos metres més enllà, el foc dels fogons crema sota l’olla de porcellana esmaltada. El cullerot es belluga i les lletres ballen en el brou seguint el ritme marcat pel tic tac del rellotge de cuina.

Les vocals prenen la iniciativa i decideixen fer una coreografia, construint paraules petites. Saps quines?

Les consonants es deixen portar. Les imiten: s’uneixen i sumen, es desuneixen i es reinventen. Puc veure els mots com s’entrecreuen per contar-nos fantàstics relats, a les parets nues.

Vocables desordenats que es desconstrueixen, quan el brou vessa i embruta els fogons, davant la mirada amoïnada de l’àvia Núria, que acaba d’arribar a la cuina.

Apaga el foc.

Les bombolles es desinflen i les lletres dissimulen. Mentre l’àvia  serveix amb orgull la carn d’olla i el brou, l’avi et convida a asseure a la cadira d’avet que es troba al costat de la del pare.

Degustes el brou i amb la carn jugues. Et miro embadalida i et veig fer-te gran. Ja menges sola.

Els caràcters entremaliats decideixen fer una malifeta i convertir-se en paraules boniques  que caben a la teva cullera, Però que tu encara no llegeixes, Elena.

La Casa d’Acollida

Avui m’ha tocat desvestir a la sense llar que va ingressar dilluns. Era una velleta encantadora i xerrameca. Molt gran, més que ta mare, més que la majoria que ingressen. Presumia d’haver gaudit sempre d’una salut de ferro.  Pensàvem que li faltava un bull. Pobreta!. No pas perquè vestís estrafolària, ni per les seves maneres. Ja t’he explicat mil vegades que, a la Casa d’Acollida, a tots els fem anar de la mateixa manera: cabell curt sense tenyir i una bata que tapa les intimitats. Si pensàvem que no hi tocava era perquè pretenia fer-nos firmar que no el donaríem calmants. Quines idees! Quan arriben a una edat, a cap no li fa por la mort, se l’esperen fins que la veuen massa a prop. M’he descomptat dels cops que els ho he sentit dir! Però… patir… Ai! D’això no n’hi ha cap que en vulgui sentir ni parlar.  Doncs… Saps què? No va patir. Va morir dormint. Era tan pesada, pobreta. Ahir, mentre netejava les màquines de sisena generació, vaig escoltar-la conversar amb una noieta que acabaven d’ingressar. Li fotia la tabarra. A la seva manera li donava esperances perquè tirés endavant, malgrat la malaltia incapacitant que pateix la joveneta. Perquè deixes la Casa d’Acollida i lluites per sortir-se’n. Però va acabar explicant una història aterridora que ubicava en un passat pròxim, a quan ella era jove, tan jove com la noia. Una història que mai [no] oblidaré. Li explicava que era un cas verídic d’una parella jove.  Va passar, al barri dels teus oncles, poc abans de la tercera guerra mundial.  Qui sap si algú de la teva família en tenia coneixença? En van passar tants de fets esgarrifosos amb l’arribada al poder del Partit de la Recta Via… El seu govern totalitari va instaurar la por. Però, aquest, m’ha quedat gravat. Es veu que la parella, d’idees conservadores i militants del partit, van ser pares joves. Van tenir una criatura preciosa. Encara no tenia els sis mesos i ja reia quan veia que la mare  jugava a amagar-se rere un coixí. La nena sabia que la mare mai no la deixaria sola. Vet aquí que la petita els va fer canviar la visió del món. Van canviar d’opinió quan van conèixer el resultat del test genètic, que els hi van obligar a practicar-li a l’hospital, acabada de néixer. El test indicava un alt risc que patís dues malalties incapacitants. Dues discapacitats que no et sonaran de res. Es veu que ja no existeixen… Les van eradicar. Doncs el que t’explicava… La parella, que no feia ni tres anys, havia votat i militat a favor del Partit de la Recta Via, van canviar de parer i fins i tot van abandonar l’antic cercle d’amistats. Ara només es tenien l’un a l’altra i el seu objectiu era tenir cura de la petita i intentar sortir-se’n. Un matí qualsevol, mentre escoltaven les notícies a la televisió, el món se’ls va caure a sobre quan es va fer públic que totes aquelles persones incapacitades o els infants amb un elevat risc entrarien en observació als hospitals estatals. Els país preveia una altra crisi econòmica i el partit alertava dels perills de no poder pagar les prestacions per incapacitació.  Es veu que no s’ho podien creure! Ja feia mesos que les males llengües deien que algunes bandes feien batudes clandestines. Explicaven que picaven a la porta i quan obrien s’emportaven els malalts i les criatures d’alt risc, i mai ningú [no] els tornava a veure. Però, a partir d’aquell moment, l’Estat feia institucional el segrest. Els traurien la nena? Se’n feien creus! A ella, la mare, li va donar per plorar i ell, el pare, va sortir esbarrat aviam si podia contactar amb algú del partit perquè els fes un tracte de favor.  El cop de porta al sortir va despertar a la criatura, que es va posar a plorar. La mare es va eixugar les llàgrimes i va calmar a la petita. Va tornar-li a donar el pit i jugava amb ella a amagar-se rere el coixí. De cop, sense esperar-s’ho, va començar a sonar l’intèrfon. El cor se li va accelerar. Jugava amb la nena i reia, mentre les llàgrimes li queien cara avall. No deixaven de trucar. El cor li sortia del cos de la por que tenia. Va prémer el coixí fins que la nena ja no xisclava, ja no respirava. Fins que els crits i els gemecs van ser els d’ella. Ara els cops eren a la porta de dalt. Era el pare. No sabia on havia deixat les claus…

Una història que fa posar els pèls de punta, veritat? Jo em vaig pensar que se l’havia inventat. Em va fer posar de mal humor i vaig marxar sense acabar d’escoltar-la. Però, avui, quan he desvestit a la sense llar, entre la pell arrugada i sota els pits grossos i caiguts s’intuïa un tatuatge d’un cor on hi havia escrit Perdona’m petita.

Un antes y un después

De joven, recorrió  los sitios más bellos del planeta, gozó de los placeres mundanos, conoció a sus maridos, crió a sus hijos y disfrutó de charlas apasionadas con sus amistades.

Envejeció.

Perdió buena parte de sus facultades. La soledad se interpusó en su camino y se olvidó de los acontecimientos recientes.

De vieja, postadra en su butaca,  se adentró a los lugares más recónditos de su mente para recordar la belleza del amor olvidado y revivir las imagenes, sonidos y sabores disfrutados. Y así, no murió sola.

Monòleg interior 1

Truco i res. És un egoista. Mai pots fiar-te’n. Mai. Gens ni mica. Fa trenta minuts que hauria hagut d’arribar. Trenta! Sempre he sigut de massa bona pasta. Mira que creure’l… Només li he demanat que fos puntual. Només això! Fa tres mesos que tinc revisió. No m’agrada arribar tard. Fos la metgessa aquella, la de la seguretat social, encara, li passava. M’acompanyaràs aquesta tarda al metge, Vicenç? Se li hauria d’haver acudit a ell, oi? Doncs no.  I a sobre em posa pegues. Increïble! Ell volia anar a pintar el mar. Relaxar-se. Finalment, he claudicat. Ara, li he fet prometre que seria puntual. Ho ha sigut? No. Que ingènua! Una bona fe, sóc. Si no fa res! A casa, mano jo. Quan ve la Quely, igual. M’encarrego jo de tot. A la lluna de València és on ell està sempre. Ara, fa cosa de dos anys, se les dóna d’artista.  Si no el coneixen ni a casa seva i t’ho dic jo, que en sóc la dona i hi porto gairebé quaranta anys, amb ell. Quan ens vam conèixer, em feia gràcia. Sí, s’ha de reconèixer. L’artista. El geni no reconegut. Amb vint-i-pocs, encara. Ara ja no toca! Jubilat i amb la síndrome de Peter Pan.  Només li falta fixar-se amb noietes.  Encara que no crec que se li aixequés així com així. Només pensa amb la pintura. Per ell  trempa és única i exclussivament el que s’utilitza per pintar. Sí, molt trist. Tan fogós que era de jove. L’altre dia vaig haver de ser jo i tot. Que fort! Com ens hem de veure a aquestes edats. A més, ara se les dóna d’intel·lectual amb els amics. Cada dos per tres queden per anar a prendre vins. L’únic pel que ha servit ha sigut per guanyar quartos. Sempre ha sigut un desastre per la resta. Doncs, de tant en tant, m’explica que s’ajunten uns quants i se’n van al local que té un. A mi no em convida, però ni falta que em fa.  No em vol ensenyar els quadres? M’és igual, la veritat. Es creu Van Gogh, el pobre!

Ara que l’han jubilat estarem més junts, això, això és el que pensava. No ha estat així. Ni de bon tros. Tot el dia a l’estudi pintant. Sol com un mussol. I jo, sola a casa. Els nens no hi són. Jo m’avorreixo com una ostra. Ara que ha marxat la petita, estic ben sola. Sort de les amigues. La Mercè i les del Chi Kung no m’han fallat mai. Amb elles s’hi pot parlar de tot. Amb elles sí, que hi converso. Amb ell, poc queda per dir-nos. És ben trist. En realitat, em sentia millor quan estava a l’empresa. Com a mínim era productiu. Encara em tocarà trucar-li. Va, li truco.  M’ha penjat? No, no ho entenc. Insisteixo! No estic per bromes de mal gust. ¿Este número ya no existe?

continuarà?