Apunts d’escriptura creativa

Apunts d’escriptura creativa 1.1: Càmera i acció

Dins la botiga de La Caixa no hi ha ningú. Un noi corpulent amb camisa, una de blau-grisosa i folgada, s’hi apropa. Mira el rellotge que li adorna el braç. El SmartWatch indica que són les cinc de la matinada passades.

La porta no s’obre  a la primera, tampoc a la segona.  No hi entra. Camina, trontolla, fins el caixer exterior. Al pas li manca fermesa. El seu alè fa pudor d’alcohol. Palplantat al davant, d’esquena al soroll dels cotxes que pugen per Travessera de Gràcia, rebusca, maldestre, a les butxaques dels texans. Mentrestant, se senten les gambades d’algú. Els passos són cada cop més curts i sigil·losos. De cop,  un home escardelenc d’edat indesxifrable, apareix en escena i se situa a un pam del jove, al seu darrere. Treu una navalla suïssa de la caçadora de cuir, desgastada, i  li pica l’espatlla. El jove es gira amb la cartera a les mans. Llavors, en poc més d’un minut, la targeta de crèdit canvia de propietari. Cara a cara, les pupil·les es dilaten fins a perdre de vista el color dels ulls vidriosos. Els cossos es tensen però no fugen. El lladre llança una amenaça, amb veu rogallosa. El tremolor del seu braç no impedeix que el xicot, al qual se li ennueguen les paraules, canti el número secret.

Apunts d’escriptura creativa: NQO

Dins d’una furgoneta vella, en Kevin està a l’aguait de què ocorre a l’altra banda del carrer, a la nova oficina de La Caixa de Travessera de Gràcia. Mira el rellotge. Fuma Ducados. Fa volar la imaginació. Fantasieja amb un atracament i es visualitza violent. Ell es creu segur de sí mateix.

Arriba el moment.

Un noi ben arreglat, que sembla molt begut, forceja la porta de l’oficina. En Kevin surt disparat del cotxe i, amb quatre gambades, arriba a l’altra vorera. Ara, el noi es troba just davant del caixer exterior.

Alenteix el pas.

Es situa a un pam d’ell, al seu darrere. Treu la navalla suïssa de la caçadora. Amb els diners que en tregui se’n comprarà una de nova. El noi es gira de pressa. Ara víctima i botxí es troben cara a cara. En Kevin es posa nerviós. El coneix. No massa, però sap qui és. Li compra droga a un col·lega seu. Creu que són de l’edat. «M’haurà reconegut», pensa. En poc més d’un minut li ha pres la cartera. Ja no pot tornar enrere. L’amenaça, l’apunta amb la navalla. Li tremola el braç. Al noi se li ennueguen les paraules, però canta el número secret.

Apunts d’escriptura creativa: Final

No puc dormir. Tinc massa coses al cap. Massa deutes. Massa maldecaps. Com se’m va ocórrer demanar un crèdit per fer aquest maleït curs d’escriptura? I ara, què? Necessitava esbargir-me, oblidar els problemes, escriure, sortir de la monotonia, expressar-me i, sobretot, no ser jo. I ara, he d’entregar per demà a les dotze un relat. No sé ni per on començar. Miraré per la finestra. Em cal inspiració.

————————————————————————-

“Tranquil.la”, li dic. “No passa res. Ja t’ho pago jo”, no em cal insistir. Va la tia i accepta. Òstia! Quan follàvem no m’ha dit que no prenia pastilles. La culpa és seva. Jo també vaig begut. Massa. Tan begut que no puc pensar. I ara va i es fa la víctima. Però… qualsevol li diu res… I ara a saber on trobo un caixer. M’ha dit que per aquí n’hi ha un a prop. Ni tan sols m’ha acompanyat. M’ha indicat on era. Això sí.

——————————————————————————–

Des de la finestra puc veure el meu carrer, Travessera de Gràcia, a les cinc la matinada. No hi ha ningú. Només els fanals encesos i cotxes a l’altra banda de la vorera. Espera. Crec que hi ha algú. Sí. Un noi en una furgoneta. Què hi deu fer? El noi no fa massa bona pinta. Té la finestra oberta perquè fuma. Deu estar esperant algú.

——————————————————————————–

Giro i vaig a petar a Travessera de Gràcia. Ja la veig. M’hi apropo. Ara els bancs s’han convertit en botigues. Una pena, diu el meu pare. Ell hi va treballar 40 anys fins que el van prejubilar. La porta no s’obre. Les tanquen a les nits. No hi volen “sense llar”. Fugen de les complicacions. Ho entenc. Hauré d’anar al caixer exterior. Espero arribar-hi sense “potar”.  Em costa fins i tot caminar recta.

——————————————————————————–

Al carrer ha aparegut un noi. No deu passar dels trenta. És alt i corpulent. Va ben vestit. Desvio la meva atenció i em fixo amb ell. Es dirigeix a les oficines. De tan begut com va, em pregunto si hi arribarà. Hi arriba. Forceja la porta i quan s’adona que està tancada es dirigeix al caixer exterior. De cop, el noi de la furgoneta tira la cigarreta i en surt. Ni tan sols tanca la finestra. Crec que ja sé a qui esperava: una víctima.

——————————————————————————–

No dono importància als passos que sento fins que noto que algú em toca l’esquena. Em giro de cop i em trobo que m’apunten amb una navalla suïssa. Que ridícul! Si jo no fos la víctima, m’entrarien ganes de riure. Al ionqui aquest fins i tot li tremola el braç. Espero que no sigui perillós. A sobre em tornen a entrar ganes de “potar”. No és el moment. Merda! Miro a veure si algú pot ajudar-me. Merda! És principi de mes. Em poso nerviós. No tinc més remei que dir-li el pin. Veig un llum encès i l’ombra d’una tia en una finestra. Desvio la vista que no ho vegi el paio. Em tranquil.litzo i calculo quant poden tardar a arribar els mossos.

——————————————————————————–

Presencio l’atracament. Agafo una llibreta i començo a escriure: “Dins d’una furgoneta vella, en Kevin està a l’aguait…” El noi mira cap on sóc jo. “Què faig?”, penso.  Apago el llum i deixo encesa la làmpada petita. Agafo la càmera i la deixo que gravi. Espero que no s’hagin adonat que els vigilava. Demà tindré una bona història.