Apunts d’escriptura narrativa: Final

No puc dormir. Tinc massa coses al cap. Massa deutes. Massa maldecaps. Com se’m va ocórrer demanar un crèdit per fer aquest maleït curs d’escriptura? I ara, què? Necessitava esbargir-me, oblidar els problemes, escriure, sortir de la monotonia, expressar-me i, sobretot, no ser jo. I ara, he d’entregar per demà a les dotze un relat. No sé ni per on començar. Miraré per la finestra. Em cal inspiració.

————————————————————————-

“Tranquil.la”, li dic. “No passa res. Ja t’ho pago jo”, no em cal insistir. Va la tia i accepta. Òstia! Quan follàvem no m’ha dit que no prenia pastilles. La culpa és seva. Jo també vaig begut. Massa. Tan begut que no puc pensar. I ara va i es fa la víctima. Però… qualsevol li diu res… I ara a saber on trobo un caixer. M’ha dit que per aquí n’hi ha un a prop. Ni tan sols m’ha acompanyat. M’ha indicat on era. Això sí.

——————————————————————————–

Des de la finestra puc veure el meu carrer, Travessera de Gràcia, a les cinc la matinada. No hi ha ningú. Només els fanals encesos i cotxes a l’altra banda de la vorera. Espera. Crec que hi ha algú. Sí. Un noi en una furgoneta. Què hi deu fer? El noi no fa massa bona pinta. Té la finestra oberta perquè fuma. Deu estar esperant algú.

——————————————————————————–

Giro i vaig a petar a Travessera de Gràcia. Ja la veig. M’hi apropo. Ara els bancs s’han convertit en botigues. Una pena, diu el meu pare. Ell hi va treballar 40 anys fins que el van prejubilar. La porta no s’obre. Les tanquen a les nits. No hi volen “sense llar”. Fugen de les complicacions. Ho entenc. Hauré d’anar al caixer exterior. Espero arribar-hi sense “potar”.  Em costa fins i tot caminar recta.

——————————————————————————–

Al carrer ha aparegut un noi. No deu passar dels trenta. És alt i corpulent. Va ben vestit. Desvio la meva atenció i em fixo amb ell. Es dirigeix a les oficines. De tan begut com va, em pregunto si hi arribarà. Hi arriba. Forceja la porta i quan s’adona que està tancada es dirigeix al caixer exterior. De cop, el noi de la furgoneta tira la cigarreta i en surt. Ni tan sols tanca la finestra. Crec que ja sé a qui esperava: una víctima.

——————————————————————————–

No dono importància als passos que sento fins que noto que algú em toca l’esquena. Em giro de cop i em trobo que m’apunten amb una navalla suïssa. Que ridícul! Si jo no fos la víctima, m’entrarien ganes de riure. Al ionqui aquest fins i tot li tremola el braç. Espero que no sigui perillós. A sobre em tornen a entrar ganes de “potar”. No és el moment. Merda! Miro a veure si algú pot ajudar-me. Merda! És principi de mes. Em poso nerviós. No tinc més remei que dir-li el pin. Veig un llum encès i l’ombra d’una tia en una finestra. Desvio la vista que no ho vegi el paio. Em tranquil.litzo i calculo quant poden tardar a arribar els mossos.

——————————————————————————–

Presencio l’atracament. Agafo una llibreta i començo a escriure: “Dins d’una furgoneta vella, en Kevin està a l’aguait…” El noi mira cap on sóc jo. “Què faig?”, penso.  Apago el llum i deixo encesa la làmpada petita. Agafo la càmera i la deixo que gravi. Espero que no s’hagin adonat que els vigilava. Demà tindré una bona història.