Monòleg interior

Truco i res. És un egoista. Mai pots fiar-te’n. Mai. Gens ni mica. Fa trenta minuts que hauria hagut d’arribar. Trenta! Sempre he sigut de massa bona pasta. Mira que creure’l… Només li he demanat que fos puntual. Només això! Fa tres mesos que tinc revisió. No m’agrada arribar tard. Fos la metgessa aquella, la de la seguretat social, encara, li passava. M’acompanyaràs aquesta tarda al metge, Vicenç? Se li hauria d’haver acudit a ell, oi? Doncs no.  I a sobre em posa pegues. Increïble! Ell volia anar a pintar el mar. Relaxar-se. Finalment, he claudicat. Ara, li he fet prometre que seria puntual. Ho ha sigut? No. Que ingènua! Una bona fe, sóc. Si no fa res! A casa, mano jo. Quan ve la Queli, igual. M’encarrego jo de tot. A la lluna de València és on ell està sempre. Ara, fa cosa de dos anys, se les dóna d’artista.  Si no el coneixen ni a casa seva i t’ho dic jo, que en sóc la dona i hi porto gairebé quaranta anys, amb ell. Quan ens vam conèixer, em feia gràcia. Sí, s’ha de reconèixer. L’artista. El geni no reconegut. Amb vint-i-pocs, encara. Ara ja no toca! Jubilat i amb la síndrome de Peter Pan.  Només li falta fixar-se amb noietes.  Encara que no crec que se li aixequés així com així. Només pensa amb la pintura. Per ell  trempa és única i exclusivament el que s’utilitza per pintar. Sí, molt trist. Tan fogós que era de jove. L’altre dia vaig haver de ser jo i tot. Que fort! Com ens hem de veure a aquestes edats. A més, ara se les dóna d’intel·lectual amb els amics. Cada dos per tres queden per anar a prendre vins. L’únic pel que ha servit ha sigut per guanyar quartos. Sempre ha sigut un desastre per la resta. Doncs, de tant en tant, m’explica que s’ajunten uns quants i se’n van al local que té un. A mi no em convida, però ni falta que em fa.  No em vol ensenyar els quadres? M’és igual, la veritat. Es creu Van Gogh, el pobre!

Ara que l’han jubilat estarem més junts, això, això és el que pensava. No ha estat així. Ni de bon tros. Tot el dia a l’estudi pintant. Sol com un mussol. I jo, sola a casa. Els nens no hi són. Jo m’avorreixo com una ostra. Ara que ha marxat la petita, estic ben sola. Sort de les amigues. La Mercè i les del Chi Kung no m’han fallat mai. Amb elles s’hi pot parlar de tot. Amb elles sí, que hi converso. Amb ell, poc queda per dir-nos. És ben trist. En realitat, em sentia millor quan estava a l’empresa. Com a mínim era productiu. Encara em tocarà trucar-li. Va, li truco.  M’ha penjat? No, no ho entenc. Insisteixo! No estic per bromes de mal gust. ¿Este número ya no existe?

continuarà?