La Casa d’Acollida

Avui m’ha tocat desvestir la sensellar que va ingressar dilluns. Era una velleta encantadora i xerraire. Molt gran, més que ta mare, més que la majoria que ingressen. Presumia d’haver gaudit sempre d’una salut de ferro.  Pensàvem que li faltava un bull. Pobreta! No pas perquè vestís estrafolària ni per les seves maneres. Ja t’he explicat mil vegades que, a la Casa d’Acollida, a tots els fem anar de la mateixa manera: cabells curts sense tenyir i una bata que tapa les intimitats. Si pensàvem que no hi tocava era perquè pretenia fer-nos firmar que no li donaríem calmants. Quines idees! Quan arriben a una edat, a cap no li fa por, la mort, se l’esperen fins que la veuen massa a prop. M’he descomptat dels cops que els ho he sentit dir! Però… patir… Ai! D’això no n’hi ha cap que en vulgui sentir ni parlar.  Doncs… Saps què? No va patir. Va morir dormint. Era tan pesada, pobreta. Ahir, netejant les màquines de sisena generació, vaig escoltar-la mentre conversava amb una noieta que acabaven d’ingressar. Li fotia la tabarra. A la seva manera, li donava esperances perquè tirés endavant, malgrat la malaltia incapacitant que pateix la joveneta. Perquè deixés la Casa d’Acollida i lluites per sortir-se’n. Però va acabar explicant una història aterridora que ubicava en un passat pròxim, de quan ella era jove, tan jove com la noia. Una història que mai [no] oblidaré. Li explicava que era un cas verídic d’una parella jove.  Va passar, al barri dels teus oncles, poc abans de la tercera guerra mundial.  Qui sap si algú de la teva família en tenia coneixença? En van passar tants, de fets esgarrifosos, amb l’arribada al poder del Partit de la Recta Via… El seu govern totalitari va instaurar la por. Però, aquest, m’ha quedat gravat. Es veu que la parella, d’idees conservadores i militants del partit, van ser pares joves. Van tenir una criatura preciosa. Encara no tenia els sis mesos i ja reia quan veia que la mare  jugava a amagar-se rere un coixí. La nena sabia que la mare mai no la deixaria sola. Vet aquí que la petita els va fer canviar la visió del món. Van canviar d’opinió quan van conèixer el resultat del test genètic, que els hi van obligar a practicar-li a l’hospital, acabada de néixer. El test indicava un alt risc que patís dues malalties incapacitants. Dues discapacitats que no et sonaran de res. Es veu que ja no existeixen… Les van erradicar. Doncs el que t’explicava… La parella, que no feia ni tres anys que havia votat i militat a favor del Partit de la Recta Via, van canviar de parer i fins i tot van abandonar l’antic cercle d’amistats. Ara només es tenien l’un a l’altra, i el seu objectiu era tenir cura de la petita i intentar sortir-se’n. Un matí qualsevol, mentre escoltaven les notícies a la televisió, el món els va caure a sobre quan es va fer públic que totes aquelles persones incapacitades o els infants amb un risc elevat entrarien en observació als hospitals estatals. Els país preveia una altra crisi econòmica i el partit alertava dels perills de no poder pagar les prestacions per incapacitació.  Es veu que no s’ho podien creure! Ja feia mesos que les males llengües deien que algunes bandes feien batudes clandestines. Explicaven que picaven a la porta i quan obrien s’emportaven els malalts i les criatures d’alt risc, i mai ningú [no] els tornava a veure. Però, a partir d’aquell moment, l’Estat feia institucional el segrest. Els traurien la nena? Se’n feien creus! A ella, la mare, li va donar per plorar; i ell, el pare, va sortir esbarrat aviam si podia contactar amb algú del partit perquè els fes un tracte de favor.  El cop de porta en sortir va despertar la criatura, que es va posar a plorar. La mare es va eixugar les llàgrimes i va calmar la petita. Va tornar-li a donar el pit i jugava amb ella a amagar-se rere el coixí. De cop, sense esperar-s’ho, va començar a sonar l’intèrfon. El cor se li va accelerar. Jugava amb la nena i reia, mentre les llàgrimes li queien cara avall. No paraven de trucar. El cor li sortia del cos de la por que tenia. Va prémer el coixí fins que la nena ja no xisclava, ja no respirava. Fins que els crits i els gemecs van ser els d’ella. Ara els cops eren a la porta de dalt. Era el pare. No sabia on havia deixat les claus…

Una història que fa posar els pèls de punta, veritat? Jo em vaig pensar que se l’havia inventat. Em va fer posar de mal humor i vaig marxar sense acabar d’escoltar-la. Però, avui, quan he desvestit la sensellar, entre la pell arrugada i sota el pit esquerra  gros i caigut  se li intuïa un tatuatge on hi havia escrit: Perdona’m, petita.