Els secrets de la cuina

La taula, de tan ben parada, fa entrar gana. No s’hi troba a faltar de res: plats, gots, ganivets, forquilles, culleres i una gerra plena d’aigua.
No hi ha ningú?
El llum de la làmpada blanca del sostre enfoca els plats buits, i un davantal oblidat s’abraça a una de les boniques cadires de fusta d’avet.
Dos metres més enllà, el foc dels fogons crema sota l’olla de porcellana esmaltada. El cullerot es belluga i les lletres ballen en el brou, seguint el ritme marcat pel tic-tac del rellotge de cuina.
Les vocals prenen la iniciativa i decideixen fer una coreografia, construint paraules petites. Saps quines?
Les consonants es deixen portar. Les imiten: s’uneixen i sumen, es desuneixen i es reinventen. Puc veure els mots com s’entrecreuen per contar-nos fantàstics relats, a les parets nues.
Vocables desordenats que es desconstrueixen, quan el brou vessa i embruta els fogons, davant la mirada amoïnada de l’àvia Núria, que acaba d’arribar a la cuina.
Apaga el foc.
Les bombolles es desinflen i les lletres dissimulen. Mentre l’àvia serveix amb orgull la carn d’olla i el brou, l’avi et convida a seure a la cadira d’avet que es troba al costat de la del pare.
Degustes el brou i amb la carn jugues. Et miro embadalida i et veig fer-te gran. Ja menges sola.
Els caràcters entremaliats decideixen fer una malifeta i convertir-se en paraules boniques que caben a la teva cullera, però que tu encara no llegeixes, Elena.