Visita a l’Esperança

Cuento en proceso de creación. Conte en procés de creació.

Em veig aquell capvespre en els ulls transparents d’ella i noto que em reconeix. Jo abaixo la mirada avergonyida, però somric alleugerida per dins.

La recordo canviada. Ja no duu els texans curts ensenyant les natges, ni aquells tops minúsculs dels que sobresortien un pits ferms i sinuosos en un cos d’adolescent. Tanmateix, continua sent aquella belleza freda que es ven a poc preu. Aquest cop, però, m’alegro per ella.

Avui hem anat al poble, a casa d’una tieta àvia, a casa de l’Esperança. Els fills, cosins de la mare, ens han alertat que la tieta està perdent les facultats a marxes forçades i han decidit agafar una dona perquè no se sentí tan sola i donar-li un cop de mà amb la casa. La noia, no tardarà gaire temps a deixar d’anar a fer feines i quedar-se a dormir a casa de l’Esperanza per cuidar-la. «La nana aquesta ens costa un dineral, però sabem que és de confiança i al no tenir papers… Bé…Tampoc cal donar-la d’alta…», ens farà saber el cosí de ma mare la Nit de Nadal. «Malaguanyada. Tan guapa i jove i cuidant d’àvies», li etzibarà la mare. Avui, però, encara no ho sabrem. Quan arribem la trobarem tallant-li les ungles del peu a l’Esperanza. Ens obriran els cosins de ma mare i ens acompanyaran fins a la sala d’estar de la casa per poder-nos acomiadar de la Tieta abans que  deixi de reconeixe’ns.  I allà, estarà ella. A la gatzoneta. Treballant, esforçant-se, concentrada per no fer-li mal, mentre la Tieta es queixa i mana. Porta la cabellera llisa i de color castany, xocolata,  amb una cua mal feta i arramengada que li arracona,  fins i tot, el serell llarg que li cauria a la cara. I és quan ella es gira i em veu que noto la culpa clavada al pit.

Fa cosa d’uns sis anys…

 

…construint el relat….

 

Publicado por fets d'engrunes

?

A %d blogueros les gusta esto: