Visita a l’Esperança

Em veig aquell capvespre en els ulls transparents d’ella i noto que em reconeix. Jo abaixo la mirada avergonyida, però somric alleugerida per dins.

La recordo canviada. Ja no duu els texans curts ensenyant les natges, ni aquells tops minúsculs dels quals sobresortien uns pits ferms i sinuosos en un cos d’adolescent. Tanmateix, continua sent aquella bellesa freda que es ven a poc preu. Aquest cop, però, me n’alegro per ella.

Avui hem anat al poble, a casa d’una tieta àvia, a casa de l’Esperança. Els fills, cosins de la mare, ens han alertat que la tieta està perdent les facultats a marxes forçades i han decidit agafar una dona perquè no se senti tan sola i donar-li un cop de mà amb la casa. La noia no tardarà gaire temps a deixar d’anar-hi a fer feines i quedar-se a dormir a casa de l’Esperança per cuidar-la. «La nana aquesta ens costa un dineral, però sabem que és de confiança i al no tenir papers… Bé…Tampoc cal donar-la d’alta…», ens farà saber el cosí de ma mare la nit de Nadal. «Malaguanyada. Tan guapa i jove i havent de cuidar d’àvies», li etzibarà la mare.

Avui, però, encara no ho sabrem. Quan arribem la trobarem tallant-li les ungles del peu a l’Esperança. Ens obriran els cosins de ma mare i ens acompanyaran fins a la sala d’estar de la casa per poder-nos acomiadar de la tieta abans que deixi de reconeixe’ns. I allà hi serà ella. A la gatzoneta. Treballant, esforçant-se, concentrada per no fer-li mal, mentre la tieta es queixa i mana. Porta la cabellera llisa i de color castany, xocolata, amb una cua mal feta i arromangada que li arracona, fins i tot, el serell llarg que li cauria a la cara. I és quan ella es gira i em veu que noto la culpa clavada al pit.

Fa cosa d’uns sis anys la veia cada dia quan agafava la rotonda per anar a Mataró. A un costat de la carretera exposava els seus encants junt amb una altra noia alta i rossa, però no tan espectacular com ella. Als nois de la colla els queia la baba cada cop que passavem per davant seu. Se l’havien tirat tots. Experimentaven amb ella tot allò que els venia de gust. No era cara. Per guapa que fos, no deixava de ser una puta de carretera. I nosaltres, les noies, rèiem de l’incident que va tenir amb en Ricard quan se li va escapar un pet. No deixava de ser el nostre bufó.

Un dia, però, va desaparèixer. Va ser uns dies després de veure-la, aquell capvespre, pujar a un cotxe a la força, i jo fer veure que no ho veia mentre ella em suplicava ajuda amb la mirada. No ho vaig explicar a ningú. Em sentia culpable. Sobretot després de veure Promeses del Este amb en Ricard i no fer cap comentari de la pel·lícula després de sortir del cinema.

Per això, avui, quan la mare ens ha preguntat què ens semblava la cuidadora de la tieta i el meu germà petit ha escrit «precioSA» al vidre entelat de darrere i m’ha buscat per riure’ns d’ella. Jo l’he tallat per dir: «Valuosa, una dona valuosa.» I, pobra de mi, m’he sentit valenta.

 

Creative Commons License
Except where otherwise noted, fets.d.engrunes by Virna Esteva Pijoan is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 International License.
A %d blogueros les gusta esto: