Apunts d’escriptura creativa 1.2: NQO

Dins d’una furgoneta vella, en Kevin està a l’aguait de què ocorre a l’altra banda del carrer, a la nova oficina de La Caixa de Travessera de Gràcia. Mira el rellotge. Fuma Ducados. Fa volar la imaginació. Fantasieja amb un atracament i es visualitza violent. Ell es creu segur de sí mateix.

Arriba el moment.

Un noi ben arreglat, que sembla molt begut, forceja la porta de l’oficina. En Kevin surt disparat del cotxe i, amb quatre gambades, arriba a l’altra vorera. Ara, el noi es troba just davant del caixer exterior.

Alenteix el pas.

Es situa a un pam d’ell, al seu darrere. Treu la navalla suïssa de la caçadora. Amb els diners que en tregui se’n comprarà una de nova. El noi es gira de pressa. Ara víctima i botxí es troben cara a cara. En Kevin es posa nerviós. El coneix. No massa, però sap qui és. Li compra droga a un col·lega seu. Creu que són de l’edat. “M’haurà reconegut”, pensa. En poc més d’un minut li ha pres la cartera. Ja no pot tornar enrere. L’amenaça, l’apunta amb la navalla. Li tremola el braç. Al noi se li ennueguen les paraules, però canta el número secret.

Apunts d’escriptura narrativa 1.1: Càmera i acció

Dins la botiga de La Caixa no hi ha ningú. Un noi corpulent amb camisa, una de blau-grisosa i folgada, s’hi apropa. Mira el rellotge que li adorna el braç. El SmartWatch indica que són les cinc de la matinada passades.

La porta no s’obre  a la primera, tampoc a la segona.  No hi entra. Camina, trontolla, fins el caixer exterior. Al pas li manca fermesa. El seu alè fa pudor d’alcohol. Palplantat al davant, d’esquena al soroll dels cotxes que pugen per Travessera de Gràcia, rebusca, maldestre, a les butxaques dels texans. Mentrestant, se senten les gambades d’algú. Els passos són cada cop més curts i sigil·losos. De cop,  un home escardelenc, a qui és difícil desxifrar-li l’edat, apareix en escena i se situa a un pam del jove, al seu darrere. Treu una navalla suïssa de la caçadora de cuir, desgastada, i  li pica l’espatlla. El jove es gira amb la cartera a les mans. Llavors, en poc més d’un minut, la targeta de crèdit canvia de propietari. Cara a cara, les pupil·les es dilaten fins a perdre de vista el color dels ulls vidriosos. Els cossos es tensen però no fugen. El lladre llança una amenaça, amb veu rogallosa. El tremolor del seu braç no impedeix que el xicot, al qual se li ennueguen les paraules, canti el número secret.

Salut!

Sent la fiblada de la injecció i immediatament el líquid penetra produint-li un lleuger dolor que atenua el neguit incòmode d’estar en  territori hostil. Les paraules de l’equip mèdic que l’operarà encadenen frases sense  sentit per a una persona aliena a fer el bé en el terreny restringit de la salut.

Tanca els ulls i simula que dorm mentre li passen un munt de preocupacions trivials pel cap que treuen importància al fet que li amputaran el peu esquerre.  Anirà la Rosa a posar-li menjar al gat i regar-li les plantes? Just abans de marxar va fer neteja a fons, la Valeria la va ajudar, i va quedar tot com una patena. Se’n sent orgullosa. Ella manava i la Valeria ordenava. Però fregar juntes la va portar a compartir la seva por a no sortir-se’n i acabar-se convertint en una vella depenent. “No se preocupe”, li va dir la Valeria. I va continuar dient-li: “Ústed es como el Ave Fénix. No será la primera vez que cae y se levanta, Pilar” A la Pilar se li escapa una rialla , li agrada sentir-se ben valorada però ella que no sap de mitologia però si de cuidar animals li contesta: “Potser sí que tinc set vides com els gats i encara me’n queda alguna. Ja ho veurem o veuràs.”

La diabetis no havia evolucionat com havien predit els metges. Una diabetis sobrevinguda amb l’embaràs de la Rosa. Aquella nena que va nèixer gran, la persona a qui ha donat la seva vida i avui no es quedarà a dormir amb ella a l’hospital. No vol deixar els seus fills petits sols a casa amb en Raül, el gendre burleta. Potser, si hagués insistit més, haurien contactat amb la cangur i aquesta nit no se sentiria tan sola, tan desemparada, tan… Ja no ho sabrà.

De cop es trasbalsa. No ha tirat la fruita a la brossa! Quan arribi la Rosa es trobarà un tuf a fruita podrida per tota la casa. Li agradaria obrir els ulls i tornar a casa. Li agradaria que quan hi anés la seva filla trobés la casa en perfecte estat, que la acollonés quan tornés dient-li que continuava sent una neuròtica de la neteja però l’anestèsia li fa efecte i cau adormida mentre a casa seva la pudor indica que la fruita ha sobrepassat el grau de maduresa.

Fora de concurs.

Avui m’he assabentat que tornen a fer Relatos en Cadena. Un programa que no puc escoltar mai perquè treballo però sempre miro els relats finalistes a la seva pàgina web. No he participat. He fet tard. Però no  m’he pogut estar de fer un microrelat. Aquí el teniu:

 

¿Me oyes? ¿Me oyes?- Mar le repetía una y otra vez a su “amiga” en el hospital.

Ona dejó de oirla y se perdió en su pena. Mar se arrastró por la vida, yendo de fiesta en fiesta, hasta dejar de sentir algo por ella.

Jamás hubieran pensado que saltarse ese STOP podría alejarlas tanto.

Apunts d’escriptura creativa

A l’octubre començaré un curs de narrativa i un taller de dramatúrgia on m’oferiran eines per poder dur a terme dos projectes literaris, que fa molt temps que no paro de donar-hi voltes. No tinc pressa. Si no canvio d’idea, en tinc per anys. Mentrestant us convido a llegir els meus escrits (de ficció) en el blog i us animo a comprar “Migas eVa J.” (ja disponible en llibreries) i “Cuentos para pasar el rato” (acabo de firmar contracte d’una edició bilingüe). Escriure és un vici car però encara no el vull abandonar. M’ajudeu?