Hoy, Helen cree que jamás lo olvidará. Se quita las gafas de sol. Apunta con su móvil las olas de mar quebrando contra las rocas, en la pequeña cala. Los ojos gris pizarra destellan la luz, de los rayos del sol. Parpadea. Dispara. Comparte una de sus primeras fotos en Instagram y se llena de orgullo. Habrá momentos mejores, pero el de hoy tiene ese no sé qué que lo hará diferente.

Para Helen no está siendo un verano fácil. Solo redescubrir la belleza del mar, en la Costa Brava le ha valido la pena. No hace ni un mes que su padre le ha presentado a Julieta y ya debe compartir el mes de vacaciones con ella. Durante todo el mes, los verá flirtear como adolescentes, mientras las arrugas surcan sus rostros. Y se olvidará de las continuas peleas que protagonizaron sus padres, cuando aún vivían juntos, para tratar con desprecio su amor.

Julieta no para de hablarle, quiere evitar los silencios incómodos que las distancian aún más. Y le hablará del encanto de Cadaqués, de la historia no escrita del pequeño pueblo donde nació, Platja d’Aro, de su vida en Catalunya antes de emigrar a Londres y de tantas otras cosas que ella no escuchará. Helen menosprecia a esa mujer, de tez dorada por el sol, a la que ama a su padre y, los primeros días, negará la belleza evidente de lo que le rodea: el murmullo de sus secretos, el olor a sal de la costa, la calma en el deseo, las rocas cayendo sobre el mar y el temor sano a volver a empezar de nuevo. Pero, hoy, Helen se ha quedado prendada de esa pequeña cala en Sant Antoni de Calonge, Torre Valentina. Una cala cualquiera de l’Empordanet, tocada per la tramuntana, que le ha hecho amar el mar.

En la cala Helen descubre a una Julieta torpe que debe esforzarse en exceso para mostrarles el lugar. Entonces, Helen dispara, por primera vez, sus burlas envueltas de ironía delante de su padre y esa mujer a quien él ama. Julieta, humillada, hace ver que ignora sus comentarios y decide bañarse.  El cuerpo de Julieta adentrándose en el agua, casi desnudo, deja mucho que desear y Helen aprovecha para volverla a atacar e intentar hacerse cómplice de su padre. Al no compartir con él las risas, se enfadada, se va y salta desde una de las rocas que toca el mar, alejando a los pececitos plateados, para sumergirse en el agua azul verdosa y nadar hasta una roca olvidada.

Su cuerpo joven goza del momento y olvida que ha perdido en su intento de acabar con la relación. Suspendida en el agua, los ve de lejos y le parece entenderlos. Helen disfruta de las olas moviéndose a la velocidad del viento. Cuando regrese con ellos se hará la olvidadiza. Hablará con Julieta. La escuchará. Julieta hará como si no hubiera pasado nada , pero, entre ellas,  se habrá establecido un acuerdo tácito de respeto mútuo.

Veinte años más tarde, en una conferencia en la Universidad de Glasgow, Helen compartirá con otros ponentes y los asistentes este momento. Los cautivará reinventando el recuerdo para contarles porqué decidió estudiar ciencias del mar y especializarse en las algas marinas, delante de sus padres ya mayores y sus respectivas parejas, John y Julieta.

La taula de tan ben parada fa entrar gana. No s’hi troba a faltar de res: plats, gots, ganivets, forquilles, culleres i una gerra plena d’aigua.

¿No hi ha ningú?

El llum de la làmpada blanca del sostre enfoca els plats buits i un davantal oblidat s’abraça a una de les boniques cadires de fusta d’avet.

Dos metres més enllà, el foc dels fogons crema sota l’olla de porcellana esmaltada. El cullerot es belluga i les lletres ballen en el brou seguint el ritme marcat pel tic tac del rellotge de cuina.

Les vocals prenen la iniciativa i decideixen fer una coreografia, construint paraules petites. Saps quines?

Les consonants es deixen portar. Les imiten: s’uneixen i sumen, es desuneixen i es reinventen. Puc veure els mots com s’entrecreuen per contar-nos fantàstics relats, a les parets nues.

Vocables desordenats que es desconstrueixen, quan el brou vessa i embruta els fogons, davant la mirada amoïnada de l’àvia Núria, que acaba d’arribar a la cuina.

Apaga el foc.

Les bombolles es desinflen i les lletres dissimulen. Mentre l’àvia  serveix amb orgull la carn d’olla i el brou, l’avi et convida a asseure a la cadira d’avet que es troba al costat de la del pare.

Degustes el brou i amb la carn jugues. Et miro embadalida i et veig fer-te gran. Ja menges sola.

Els caràcters entremaliats decideixen fer una malifeta i convertir-se en paraules boniques  que caben a la teva cullera, Però que tu encara no llegeixes, Elena.

En un lugar extraño.

La tierra vieja.

El imposible olvido.

La curiosidad mató al gato. Cayó de uno de los tejados más altos por los que paseó y saludó con sus maullidos a la luna.

Derrochó la última vida por ella, pero le brindó la oportunidad de descubrir nuevos horizontes antes de vérselas  con la muerte.

Avui m’ha tocat desvestir a la sense llar que va ingressar dilluns. Era una velleta encantadora i xerrameca. Molt gran, més que ta mare, més que la majoria que ingressen. Presumia d’haver gaudit sempre d’una salut de ferro.  Pensàvem que li faltava un bull. Pobreta!. No pas perquè vestís estrafolària, ni per les seves maneres. Ja t’he explicat mil vegades que, a la Casa d’Acollida, a tots els fem anar de la mateixa manera: cabell curt sense tenyir i una bata que tapa les intimitats. Si pensàvem que no hi tocava era perquè pretenia fer-nos firmar que no el donaríem calmants. Quines idees! Quan arriben a una edat, a cap no li fa por la mort, se l’esperen fins que la veuen massa a prop. M’he descomptat dels cops que els ho he sentit dir! Però… patir… Ai! D’això no n’hi ha cap que en vulgui sentir ni parlar.  Doncs… Saps què? No va patir. Va morir dormint. Era tan pesada, pobreta. Ahir, mentre netejava les màquines de sisena generació, vaig escoltar-la conversar amb una noieta que acabaven d’ingressar. Li fotia la tabarra. A la seva manera li donava esperances perquè tirés endavant, malgrat la malaltia incapacitant que pateix la joveneta. Perquè deixes la Casa d’Acollida i lluites per sortir-se’n. Però va acabar explicant una història aterridora que ubicava en un passat pròxim, a quan ella era jove, tan jove com la noia. Una història que mai [no] oblidaré. Li explicava que era un cas verídic d’una parella jove.  Va passar, al barri dels teus oncles, poc abans de la tercera guerra mundial.  Qui sap si algú de la teva família en tenia coneixença? En van passar tants de fets esgarrifosos amb l’arribada al poder del Partit de la Recta Via… El seu govern totalitari va instaurar la por. Però, aquest, m’ha quedat gravat. Es veu que la parella, d’idees conservadores i militants del partit, van ser pares joves. Van tenir una criatura preciosa. Encara no tenia els sis mesos i ja reia quan veia que la mare  jugava a amagar-se rere un coixí. La nena sabia que la mare mai no la deixaria sola. Vet aquí que la petita els va fer canviar la visió del món. Van canviar d’opinió quan van conèixer el resultat del test genètic, que els hi van obligar a practicar-li a l’hospital, acabada de néixer. El test indicava un alt risc que patís dues malalties incapacitants. Dues discapacitats que no et sonaran de res. Es veu que ja no existeixen… Les van eradicar. Doncs el que t’explicava… La parella, que no feia ni tres anys, havia votat i militat a favor del Partit de la Recta Via, van canviar de parer i fins i tot van abandonar l’antic cercle d’amistats. Ara només es tenien l’un a l’altra i el seu objectiu era tenir cura de la petita i intentar sortir-se’n. Un matí qualsevol, mentre escoltaven les notícies a la televisió, el món se’ls va caure a sobre quan es va fer públic que totes aquelles persones incapacitades o els infants amb un elevat risc entrarien en observació als hospitals estatals. Els país preveia una altra crisi econòmica i el partit alertava dels perills de no poder pagar les prestacions per incapacitació.  Es veu que no s’ho podien creure! Ja feia mesos que les males llengües deien que algunes bandes feien batudes clandestines. Explicaven que picaven a la porta i quan obrien s’emportaven els malalts i les criatures d’alt risc, i mai ningú [no] els tornava a veure. Però, a partir d’aquell moment, l’Estat feia institucional el segrest. Els traurien la nena? Se’n feien creus! A ella, la mare, li va donar per plorar i ell, el pare, va sortir esbarrat aviam si podia contactar amb algú del partit perquè els fes un tracte de favor.  El cop de porta al sortir va despertar a la criatura, que es va posar a plorar. La mare es va eixugar les llàgrimes i va calmar a la petita. Va tornar-li a donar el pit i jugava amb ella a amagar-se rere el coixí. De cop, sense esperar-s’ho, va començar a sonar l’intèrfon. El cor se li va accelerar. Jugava amb la nena i reia, mentre les llàgrimes li queien cara avall. No deixaven de trucar. El cor li sortia del cos de la por que tenia. Va prémer el coixí fins que la nena ja no xisclava, ja no respirava. Fins que els crits i els gemecs van ser els d’ella. Ara els cops eren a la porta de dalt. Era el pare. No sabia on havia deixat les claus…

Una història que fa posar els pèls de punta, veritat? Jo em vaig pensar que se l’havia inventat. Em va fer posar de mal humor i vaig marxar sense acabar d’escoltar-la. Però, avui, quan he desvestit a la sense llar, entre la pell arrugada i sota el pit esquerra gros i caigut s’intuïa un tatuatge d’un cor on hi havia escrit Perdona’m petita.

Acunándome me declarastes tu amor, mama

El olor del coño de su amada le ayudó a diagnosticar la enfermedad antes de acudir al hospital. No sé lo dijo, pero predijo el regusto amargo que sufriría,  la pérdida de peso y su dolor. Ningún síntoma se le hizo extraño. Aún así, negó la evidencia de perderla cuando llegó el momento.

De joven, recorrió  los sitios más bellos del planeta, gozó de los placeres mundanos, conoció a sus maridos, crió a sus hijos y disfrutó de charlas apasionadas con sus amistades.

Envejeció.

Perdió buena parte de sus facultades. La soledad se interpusó en su camino y se olvidó de los acontecimientos recientes.

De vieja, postadra en su butaca,  se adentró a los lugares más recónditos de su mente para recordar la belleza del amor olvidado y revivir las imagenes, sonidos y sabores disfrutados. Y así, no murió sola.

Barcelona, a 22 de setembre de 2019

Atrapat en el seu propi malson, en Pau reconeix els esgarrips. Uns gemecs aguts l’alliberen del dolor sord que el paralitza i el fan bramar fins ensordir. Salta, a terra. La veu. A través de l’escletxa de la porta, que no encaixa, la reconeix.

Continuarà…